Twitter

Pots seguir les meves publicacions a @ketekuen

dilluns, 20 de maig de 2013

Les paradoxes de la societat del coneixement


Societat de la Informació, Societat del Coneixement, o com diu Mattelart, “Sociedad de los saberes para todos y por todos”? Diverses denominacions per a una realitat que ens envolta i que ve marcada per una sèrie de característiques que defineixen el nostre entramat social. Cal preguntar-se però, si quan utilitzem aquestes denominacions podem fer-ho en un sentit global, o més aviat ho fem amb connotacions etnocèntriques oblidant, un cop més, a “l’altra” que per diverses circumstàncies ni es troba ni te opció d’accedir a aquest tipus de societat. També se’ns presenta com el paradigma d’una nova societat més solidària, més oberta i més democràtica. Què hi ha de cert en tot això? Realment, la informació ens fa més lliures?

Segons Armand Mattelart, la noció de societat de la informació que se’ns ha venut (amb la promesa d’una societat més igualitària i més pròspera), respon únicament a un projecte concret que no beneficia a la majoria, més aviat està construïda sobre el mite de que beneficiarà a la majoria. Històricament, aquest discurs ha tingut que ser rebaixat des de l’aparició a finals del segle XVIII de les primeres tecnologies a distància. Tanmateix, és cert que les noves tecnologies de comunicació a mesura que han anat apareixent, han contribuït a construir un camí cap a la integració global somiada pels utopistes, si més no, amb diferents graus d’assimilació en funció de fenòmens com la fractura digital, del que parlem en l’anterior post.

Com es ven aquesta nova societat informacional? Posant de relleu les seves quatre virtuts cardinals: descentralitzar, globalitzar, harmonitzar i donar plens poders per a fer. En aquest sentit, Nicholas Negroponte diu: “nosotros nos socializaremos en barrios digitales en los que el espacio físico ya no será pertinente. Lo digital supondrá cada vez menos dependencia de un lugar específico y de un tiempo específico” (citat a Mattelart, 53). Aquesta afirmació, feta l’any 1995, pren cada cop més sentit.


Fins aquí hem parlat amb major o menor entusiasme sobre la nova societat de la informació. Com dèiem a la introducció, moltes vegades ho fem amb evidents connotacions etnocèntriques oblidant, un cop més, a “l’altra” que per diverses circumstàncies ni es troba ni te opció d’accedir a aquest tipus de societat. Ja en l’any 1999 el Programa de les Nacions Unides per el Desenvolupament (PNUD), en el seu Informe Mundial sobre el desenvolupament humà, alertava sobre la creixent marginalització informacional de la majoria de països, fins i tot de elevats col·lectius dins d’un mateix país. És el que es coneix com la fractura digital. Podem observar moltes paradoxes, com per exemple el fet de que quan es parla de les bondats de les infopistes globals, més de sis-cent mil pobles del planeta, no disposen d’electricitat. Però no cal anar tan lluny. Si analitzem l’exemple espanyol (teòricament un país industrialitzat), encara trobem territoris amb escassa o nul·la penetració d’Internet, o en tot cas amb uns nivells de qualitat simplement patètics. Jo mateix, he fixat la meva residència des de fa uns mesos a un poble de Saragossa de 600 habitants estables ( a 30 km. de Calatayud, ciutat important pel seu comerç), on es fa difícil mantenir una connexió a Internet fiable amb un Smartphone, i on només dues companyies tenen la capacitat d’instal·lar una connexió d’ADSL, això si, amb velocitats reals que en el millor dels casos arriben a 5-6 megas.

Què hem de fer per solucionar això? Evidentment tot passa per una major implicació dels governs en facilitar l’accés digital, tant amb mitjans com en educació. D’altra manera no farem més que incrementar la fractura global a la que està sotmesa la major part de la població mundial.

La Societat de la Informació s’ha instal·lat en les nostres vides. Tot i no ser una idea nova, en l’actualitat vivim envoltats d’informació que pretén crear coneixement. Això és el que ens prometen els utopistes que parlen d’una societat millor (d’igual manera que ha passat al llarg de la història) gràcies a aquest flux informatiu. L’error dels utopistes és fer les seves afirmacions sense tenir en compte el procés d’apropiació social de les tecnologies, que fa que aquestes acabin desenvolupant usos pels quals no havien estat dissenyades. Tanmateix, la quantitat ingent d’informació cognitiva que genera la humanitat és més gran de la que qualsevol ésser humà pot assimilar en tota la seva existència. Això si ens referim a la població mundial que te accés a aquesta informació. La fractura digital fa que no es pugui qualificar a aquest nou paradigma social amb l’adjectiu global, com de vegades se’ns presenta.



Bibliografia


· Mattelart, Armand (2002). Historia de la sociedad de la información. Barcelona: Paidós.

1 comentari: