Twitter

Pots seguir les meves publicacions a @ketekuen

dilluns, 3 de juny del 2013

Gràcies per salvaguardar la llibertat!!!


El llibre Los guardianes de la libertad, escrit per Noam Chomsky i Edward S. Herman, posa de manifest el model propagandístic que exerceixen els mitjans de comunicació nord-americans al servei de les elits econòmiques i polítiques. Aquest model, com veiem en el post anterior, està basat en cinc “filtres” que asseguren el propòsit social dels mitjans de comunicació (recordem que el llibre fa referència al model nord-americà, però que seria extrapolable a altres països), que no és altre que inculcar i difondre l’ordre establert econòmic, social i polític dels grups privilegiats que dominen i controlen l’Estat i la societat del país.

Els autors documenten les seves afirmacions en base a exemples que demostren aquesta subordinació dels mitjans, tot i proclamar la seva independència. Parlen del tractat de pau de París, al final de la guerra de Vietnam, com a exemple de la tergiversació i manipulació informativa al servei dels interessos oficials. Altra exemple és la nul·la cobertura informativa que es va donar  a la intervenció del FBI en l’espionatge al Partit Socialista dels Treballadors, o en l’assassinat per part d’un policia del líder dels Panteres Negres a Chicago, i molt menys del paper dels Estats Units en els genocidis continuats durant una dècada a Camboia. Per què, ens preguntarem, en aquesta mateixa època va esclatar el cas Watergate, sempre posat com a exemple de la independència dels mitjans. Molt senzill...

Los grupos poderosos son capaces de defenderse a sí mismos, lo cual no es ninguna sorpresa, y según las pautes de la prensa el escándalo se da cuando su posición y sus derechos están amenazados. Por el contrario, mientras las ilegalidades y las violaciones de la esencia democrática se reduzcan a los grupos marginales o a las víctimas distantes de los ataques militares de los Estados Unidos, o su resultado sea un coste difuso sobre la población en general, la oposición de los medios de comunicación es sorda o ausente a la vez. Por esta razón, Nixon pudo llegar tan lejos, arrullado por una falsa sensación de seguridad, precisamente porque el perro guardián solo ladró cuando el presidente empezó a amenazar a los privilegiados.” (Chomsky, 1990, 344).

Així s’expliquen també les violacions dels tractats internacionals per part de l’administració Reagan a Nicaragua, amb un resultat de més de dos-cents-mil morts, però que van contar amb el recolzament dels mitjans de comunicació, o la connivència d’aquests amb la guerra de Vietnam fins que les coses començaren a anar malament per els interessos americans. En definitiva, que els mitjans de comunicació amb la seva falta d’interès i l’absència d’investigació, han permès amb regularitat, o fins i tot, han alendat violacions de la llei que, un cop s’han girat en contra o han amenaçat els interessos de l’elit i han provocat l’escàndol informatiu pertinent, aquest ha estat presentat com a prova de la suposada independència informativa o de la llibertat de premsa dels mitjans.

Per tot això, els hi donem les gràcies...

 

Bibliografia

·         Chomsky, Noam. (1990). Los guardianes de la libertad. Conclusions. Pàgs. 340-356.

Propaganda i Comunicació


Los medios de comunicación de masas actúan como sistema de transmisión de mensajes y símbolos para el ciudadano medio. Su función es la de divertir, entretener e informar, así como inculcar a los individuos los valores, creencias y códigos de comportamiento que les harán integrarse en las estructures institucionales de la sociedad. En un mundo en el que la riqueza está concentrada y en el que existen grandes conflictos de intereses de clase, el cumplimiento de tal papel requiere una propaganda sistemática” (Chomsky, 1990, 21).

D’aquesta manera comença el capítol de Chomsky dedicat al sistema propagandístic intrínsec dels mitjans de comunicació (especialment als Estats Units). Afirma que en els països totalitaris resulta evident l’alineació dels mitjans de comunicació amb les elits governants, i que resulta més difícil advertir-ho en societats amb mitjans privats i sense censura oficial, sense que això signifiqui la seva inexistència. La coartada amb la que sovint s’emmascara aquest sistema de propaganda mediàtic, és la llibertat informativa i la independència dels mitjans. Però, finalment, aquests sempre estan al servei de les elits corporatives i governamentals que constitueixen un govern mundial de facto. No sense raó, se’n diu que la informació és poder.

Chomsky dibuixa l’operativa dels mitjans d’informació més importants, que utilitzen una sèrie de filtres per a discriminar el que és o no d’interès públic i, per tant, el que convé o no publicar:

·         La configuració empresarial dels mitjans de comunicació, que fa que els mitjans amb escàs poder financer siguin esborrats o ignorats. Això fa que els missatges estiguin orientats cap a la rendibilitat econòmica.

·         El creixement de la publicitat, que genera l’obsessió per les audiències en el gènere televisiu, i la conseqüent baixada de qualitat dels productes culturals. “Las grandes empresas que se anuncian en la televisión, raramente patrocinarán programas que aborden serias críticas a las actividades empresariales. [...] Con el tiempo las cadenas de televisión han aprendido que estos programas no venden.” (Chomsky, 1990, 48).

·         El subministrament de notícies als mitjans de comunicació per part del govern o de les institucions públiques, degudament estudiada per salvaguardar els seus interessos, sense tenir en compte les subvencions regulars que reben els mitjans.

·         Crítiques als continguts dels mitjans de comunicació, orquestrades pels grups de poder polítics i econòmics, quan aquests traspassen la frontera imaginària del que es pot i el que no es pot dir.

·         La regla de simplificació i del enemic únic, promovent teories dels “ells contra nosaltres” que tan bons resultats va donar durant la Guerra Freda, o més recentment en la lluita antiterrorista. Bàsicament es tracta d’una cuirassa que protegeix els més rics i que promou l’individualisme pro-empresarial i l’atac a l’estat del benestar.

Amb aquests cinc filtres, moltes de les informacions dissidents amb el sistema, queden en el camí. Tot aquest sistema crea el que Chomsky anomena “il·lusions necessàries”, en referència a la creença popular sobre la llibertat de premsa.

 

Bibliografia

·         Chomsky, Noam. (1990). Los guardianes de la libertad. Cap. I, Un modelo de propaganda. Pàgs. 21-80

Postmodernitat

El terme postmodernitat pot ser interpretat des de diferents punts de vista. Segons Jameson, és la lògica cultural del capitalisme tardà fonamentat en una profunda transformació de l’estructura econòmica, que ha propiciat un nou tipus d’experiència cultural i social. Factors con el ràpid canvi tecnològic, les possibilitats de les telecomunicacions i els ordinadors, els interessos polítics, els moviments socials, o els problemes racials, ètnics, ecològics i de gènere, s’han de tenir en compte quan analitzem el concepte postmodernitat, tant si ho fem amb la perspectiva de període històric, com si ens referim a un estil cultural o estètic.

El problema del postmodernisme és, al mateix temps, estètic i polític. “Siempre es posible demostrar que las diversas posiciones que pueden adoptarse lógicamente sobre él, cualesquiera sean los términos en que se expresen, articulan visiones de la historia en las que la evaluación del momento social en que hoy vivimos es el objeto de una afirmación o un repudio esencialmente políticos.” (Jameson, 39).

Mirarem de reconstruir les idees bàsiques de la postmodernitat a través de l’obra de l’artista nord-americana Lorna Simpson, autora de brillants instal·lacions que combinen fotografia o vídeo en diferents suports amb textos, i que ha anat evolucionant el seu treball qüestionant valors com la identitat, el gènere o el desplaçament cultural a partir de la imatge de la dona afro-americana.


Nascuda a Brooklyn, Nova York, l’any 1960, estudia Arts Visuals a la Universitat de Califòrnia a San Diego, i Fotografia a la School of Visual Arts de Nova York. Treballa amb fotografia i vídeo, quasi sempre amb blanc i negre i amb text com a suport de la imatge, que ens convida a reflexionar sobre la relació de l’individu amb el seu entorn. De vegades utilitza feltre en lloc de paper fotogràfic convencional. La seva condició de dona afroamericana la porta a interessar-se per qüestions com la classe, el gènere, el racisme o l’esclavitud, amb figures misterioses i solitàries que es mouen per escenaris com dormitoris, bars o teatres. Les seves fotografies són escultòriques, dramàtiques i plenes de referències amb una elevada visió crítica del comportament social en els temes citats. Rep influències del cinema negre dels anys trenta o el cinema documental i underground dels anys seixanta. Ha exposat, entre altres, a la Art Gallery of Notario de Toronto, l’any 1988, al Walker Art Center de Minneapolis i al Museu Ludwig de Colònia, l’any 1999, al MOMA de Nova York, l’any 2000, i al nostre país, a la Galería Javier López de Madrid, l’any 1998 i al Centro de Arte de Salamanca, l’any 2002.

Les temàtiques de l’obra de la fotògrafa nord-americana l’endinsen de ple en la postmodernitat: l’accent que hi posa en la figura de la dona afroamericana en l’entorn cultural del seu país és un dels paràmetres definidors de l’estètica postmoderna. De igual manera les dicotomies presents en el seu treball (blanc-negre, tradicional-actual, colonial-postcolonial), encaixen perfectament en el postmodernisme. El seu gust per rescatar del passat certs elements, entronquen amb el costum postmodern de recuperar aquests elements en forma de “revival” per a tornar a posar-los de moda i posteriorment tornar a rebutjar-los de la mateixa manera. Com hem dit abans, les influències en l’obra de l’artista es troben en el cinema negre dels anys trenta i en el cinema underground dels seixanta. Un dels seus últims treballs ha estat reproduir, sent ella mateixa la protagonista, obres fotogràfiques de diversos fotògrafs dels anys cinquanta.


Bibliografia



· Jameson, Frederic. Teorias de lo posmoderno, pàgs. 39-53.

· Simpson, Lorna. Lorna Simpson Studio. [Consulta: 2/6/2013]. http://lsimpsonstudio.com/index.html

És veritat el que estic veient?

Estem endinsats en l’era de la simulació. Aquesta, ja no es correspon amb un model de referència, amb una realitat, sinó que és la generació de quelcom real a partir del que no te ni origen ni realitat, en paraules de Baudrillard, de l’hiperreal. En aquest context, l’era de la simulació comença amb la liquidació de tots els referents i la seva transformació en sistemes de signes, que suplanten a la mateixa realitat.
En la societat actual, tenim un clar exemple de suplantació de la realitat, en l’espectacle televisiu del Big Brother, en el que la televisió ens transmet la convivència d’uns individus que actuen de manera que fan pensar que no existeixen les càmeres que recullen la seva vida. D’aquesta manera, la televisió conforma un referent de la realitat (una simulació) i ho transmet a les masses, que per la seva banda, ho reben com la seva pròpia realitat. Tanmateix, la simulació que ha transmès la televisió, és la interpretació que aquesta fa de la realitat i, per tant, el producte final que arriba a l’espectador escenifica una realitat simulada i inventada, és a dir, una no-realitat.
Si apliquem aquest raonament a la resta de la programació televisiva, podem deduir que si la televisió interpreta la realitat social i transmet a les masses aquest producte simulat, ens trobem amb que la realitat ha desaparegut definitivament, substituïda per la simulació.

Bibliografia
·         Baudrillard, Jean. (1978). Cultura y Simulacro. Traducció de Pedro Rovira. Barcelona, Kairós, pàgs. 5-15.

·         Centenero, Mª José – Frutos, Juan Tomás. (2004). Cultura y Simulacro, a Glosas Didácticas, nº 12.

diumenge, 2 de juny del 2013

Teoria Culturològica


A principis dels seixanta, de la mà d’Edgar Morin, neix a França la teoria culturològica, amb la cultura de masses com a objecte d’estudi posant de manifest els elements antropològics més importants i la relació creada en ella entre el consumidor i l’objecte de consum. Veu la cultura de masses com una realitat que només pot ser analitzada des de la totalitat, és a dir com un conjunt de cultura, civilització i història. Considera que forma un sistema cultural dins de les societats contemporànies, que per la seva banda, són societats policulturals i, per tant, pot existir penetració entre tots els sistemes culturals en boga.

En la cultura de masses, el producte és clarament industrial. Això provoca conflictes, el primer d’ells la contradicció entre les necessitats d’estandardització industrials i la naturalesa individual i innovadora del consum cultural. El segon conflicte és, precisament, que al generar productes destinats a un consum massiu, s’imposa la cerca d’un denominador comú, és a dir, d’una qualitat mitjana per a un espectador mitjà, fet que Morin defineix com a sincretisme. Al homogeneïtzar els productes, es produeix un apropament entre els dos grans sectors de la cultura de masses, la informació i la ficció, que deriva en una evident contaminació mútua entre el que és real i el que és imaginari. Tots dos conflictes s’emmarquen en la recerca de l’expansió consumista, amb la conseqüència clara d’establir el mercat com a llei fonamental de la cultura de masses i al diàleg entre producció i consum com a la seva dinàmica.

L’eficàcia de la cultura de masses es mesura en la seva adequació amb les aspiracions i les necessitats existents, i a mesura que les transformacions socials incrementen o transformen aquestes necessitats, més gran és la seva difusió, convertint el consum dels seus productes en l’autorealització de la vida individual. La manera de fer-ho, avança en dues direccions oposades: d’una banda ens proporciona “dobles” en els que projectem els universos imaginaris que desitjaríem viure, i d’altra, ens porten a la imitació senyalant-nos quin és el camí cap a la felicitat. D’aquesta manera, la cultura de masses configura una societat formada per una agregació d’individus al servei del que Morin anomena “supermàquina social”.

 
Bibliografía
 
  • Mauro Wolf. La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas. Barcelona, Paidós, 1994, pàgs. 112-153