Twitter

Pots seguir les meves publicacions a @ketekuen

dijous, 30 de maig de 2013

L'agulla hipodèrmica

La nit del diumenge 30 d’octubre de 1938 va tenir lloc la retransmissió en directe de l’adaptació de l’obra de H.G. Wells La Guerra dels Mons, realitzada per Orson Welles i la companyia teatral Mercury Theatre. La retransmissió va ser presentada en el marc d’un programa musical habitual que havia de ser tallat per les continues notícies que arribaven des de diversos indrets, en les que es narrava una invasió alienígena i la posterior exterminació de la població de l’àrea de New Jersey i New York. Tot i que la retransmissió es va anunciar prèviament i que a l’inici de la mateixa es va remarcar el seu caràcter fictici, acompanyat de tres recordatoris durant la seva emissió, aquesta va provocar el pànic entre alguns sectors de la població que va abandonar les seves llars col·lapsant les carreteres, intentant fugir dels terribles atacs alienígenes. Les centraletes telefòniques de la policia van rebre milers de trucades demanant auxili i es van arribar a mobilitzar unitats de l’exercit. L’edició de dilluns del The New York Times, recull múltiples testimonis de persones afectades pels fets que havien escoltat el dia anterior a la radio. Tant la CBS com el propi Orson Welles van expressar la seva consternació davant les reaccions que va provocar la dramatització de l’obra de H.G. Wells. Orson Welles va declarar: “Crec que no tornarem a fer quelcom així altra vegada”. “En els dies següents, i com a conseqüència dels efectes del programa, es plantejà una polèmica sobre el poder d’influència dels mitjans de comunicació sobre la massa, i dels perills que això podria comportar” (Busquet-Medina-Sort, 2010, 11). Què va portar a milers de persones a desfermar el seu pànic davant les informacions dramatitzades que rebien des de un mitjà com la ràdio?
Si examinem la història de la recerca comunicativa, veiem que la dramatització de Welles s’insereix de ple en el model conegut com de l’agulla hipodèrmica, que considera els mitjans de comunicació “com a instruments d’influència directa, poderosa i eficaç i els seus efectes, com a efectes persuasius” (Busquet-Medina-Sort, 2010, 9). El context històric de l’emissió, amb fenòmens com el nazisme o el feixisme en auge, ajudava a l’existència d’uns mitjans de comunicació, en el nostre cas la ràdio, capaços de provocar efectes directes i immediats sobre les masses, que estaven a la mercè dels comunicadors. A partir de l’any 1926, amb la creació de la NBC americana i la BBC anglesa, la ràdio va passar a ser el mitjà de comunicació social més important, i van començar a emetre’s les primeres teories sobre els efectes dels mitjans sobre la massa. Harold D. Lasswell, plantejava que “una societat, caracteritzada per l’aïllament psicològic i la impersonalització reaccionava uniformement davant els poderosos estímuls dels missatges dels mitjans de comunicació” (Busquet-Medina-Sort, 2010, 11).
Si parlem concretament de la teoria de l’agulla hipodèrmica, aquesta atorga als mitjans de comunicació de masses un poder extraordinari per a modificar les actituds i opinions col·lectives dels receptors. Està basada en la teoria conductista pròpia de la psicologia experimental i en la teoria de la societat massa. Les aportacions principals d’aquestes dues teories al model hipodèrmic són:
·         Conductisme: el model estímul-resposta, que considera els missatges com a estímuls condicionants, i els seus efectes sobre actituds, conductes i opinions, com la resposta condicionada. D’aquesta manera, és fàcil predir una reacció concreta de l’audiència davant els missatges del mitjà.
·         Societat massa: la idea de que el públic receptor dels mitjans de comunicació, és un públic atomitzat format per individus solitaris i aïllats. Considera el procés de la comunicació com un procés d’influència, manipulació i control.
Lazarsfeld i Merton, alerten sobre els canviants tipus de control social que exerceixen sobre la societat poderosos grups d’interès. Creien que els programes radiofònics havien substituït a la intimidació i la coerció com a eina de persuasió de les masses.
Tot i pertànyer a l’època englobada dins la teoria hipodèrmica, cal preguntar-se si l’emissió de Welles acompleix amb tots els postulats d’aquesta. Podem contemplar la dramatització com una crida contra els totalitarismes pujants de l’època, però la reacció provocada, difícilment podem catalogar-la com a esperada: l’histerisme de milers de ciutadans fugint o amagant-se en refugis, centraletes col·lapsades dels serveis de seguretat de l’Estat, oients del programa embolicant-se el cap amb tovalloles xopes per evitar els efectes del temible gas que llençaven els marcians... tot plegat, una reacció que a ben segur, no esperaven els productors de l’obra, Welles i el Mercury Theatre.
Com hem comentat, l’emissió radiofònica de La Guerra dels Mons a càrrec d’Orson Welles i el Mercury Theatre, va marca una fita en la història de la comunicació. El que havia estat concebut com un programa d’entreteniment en el marc d’una data concreta (la celebració de Halloween), es va convertir en una emissió que va provocar el pànic entre alguns sectors de la població que per circumstàncies diverses va fer cas omís de les advertències diverses que alertaven de la innocuïtat del programa i del seu contingut fictici. Una reacció, que a ben segur i com va declarar posteriorment el mateix Welles, estava fora de les previsions dels seus productors.

Bibliografia

  • Busquet, Jordi – Medina, Alfons – Sort, Josep. (2010). La història de la recerca en comunicació.  Barcelona: FUOC.
  • La Guerra de los Mundos. Orson Welles (1938). Sub. Castellà YattaRadio. http://www.youtube.com/watch?v=VMGRCU4kLjI
  • Mauro Wolf: La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas, Barcelona, Paidós, 1994. Págs. 21-90.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada