Cultura de Masses

“La cultura de masas es la anticultura”.

Aquesta contundent afirmació, és obra d’Umberto Eco (donant veu als apocalíptics) en la introducció del seu llibre Apocalíptics i integrats (Bompiani, 1964). En ell, l’autor piemontès fa un estudi sobre la cultura popular i els mitjans de comunicació, des de dos punts de vista oposats davant la cultura de masses:

·         Apocalíptics, amb una visió pessimista des de qualsevol enfocament, ja sigui conservador o progressista. Afirmen que quan la presència de les masses en la vida social és el fenomen més evident d’un context històric, la cultura de masses es transforma en un signe de caiguda irrecuperable davant la qual l’home culte no pot expressar-se més que en termes apocalíptics. La frase que encapçala aquest post defineix perfectament aquest punt de vista.

·         Integrats, que celebren la tasca de la televisió, els diaris, la ràdio o el cinema de posar a l’abast de tothom els bens culturals, sense plantejar-se la procedència d’aquesta cultura.

Veiem a continuació alguna de les crítiques que es fan a la cultura de masses:

·         Va dirigida a un públic heterogeni i, per tant, evita les propostes originals.

·         Al difondre una cultura homogènia, destrueix les característiques culturals pròpies de cada grup ètnic.

·         Reafirma el gust existent sense promoure renovacions en la sensibilitat.

·         Està sotmesa a la llei de la oferta i la demanda.

·         Inclús quan es difonen productes culturals superiors, aquests es presenten de manera que no representin un esforç interpretatiu per part dels receptors, fins i tot a un nivell similar al de altres productes d’entreteniment.

·         Genera una visió passiva i acrítica del món.

·         Projecta els seus productes cap a una atenció superficial.

·         Imposa símbols i mites universals.

·         És l’instrument educatiu típic de societats paternalistes, superficialment individualistes.

·         Aparentment, ofereix els productes de la cultura superior, però els buida de la ideologia i la crítica originals.

Tanmateix, també trobem proposicions en defensa de la cultura de masses:

·         Neix de societats en les que les masses participen en igualtat de drets en la vida pública, el consum o en les comunicacions.

·         L’aparició de la cultura de masses no ha representat la desaparició d’una suposada cultura superior; simplement ha facilitat l’accés de les masses a aquesta cultura que abans restava fora del seu abast.

·         La proliferació de productes d’entreteniment de baix contingut cultural, no s’ha de veure com un signe de decadència dels costums, sinó com una continuació dels gustos ancestrals de les masses.

·         La homogeneïtzació del gust contribueix a eliminar diferències socials.

Independentment del punt de vista en el que ens alineem, el veritable problema de la cultura de masses és que en l’actualitat està dirigida per grups econòmics amb afany de lucre i realitzada per executius que prioritzen el producte amb millor sortida, deixant de banda als homes de la cultura en la seva producció. Cal una intervenció activa de les comunitats culturals en el món de les comunicacions de masses. El silenci, no és protesta, sinó complicitat.

 

Bibliografia

·         Eco, Umberto. (1965). Apocalípticos e integrados. Barcelona: Lumen, pp. 11-78