Distorsió comunicativa

El punt central del discurs d’Stuart Hall recull la idea de que en la nostra societat la comunicació entre els productors de continguts audiovisuals i les seves audiències, és inevitablement una comunicació sistemàticament distorsionada. Considera que l’objecte de les pràctiques i estructures productives en la televisió, és la producció d’un missatge construït dins les regles del llenguatge.. La manera d’expressar aquest missatge, en el moment de la seva descodificació per part de les audiències, te un paper determinant en l’intercanvi comunicatiu. Posa com a exemple la transmissió d’un fet històric en un informatiu televisiu: en el moment en que aquest fet es codifica amb les formes auditiu-visuals, es converteix en un “missatge-forma” que constitueix l’expressió formal necessària de l’aparença del fet en el seu pas des de la font fins al receptor.

El procés comunicatiu global s’estructura doncs, amb la iniciació del missatge per part de la producció. Aquest procés productiu està emmarcat en el context de les seves capacitats tècniques, ideologies professionals, prejudicis i, d’altra banda, en el sistema sociocultural i polític del que forma part. Codifiquen el missatge mitjançant les regles formals del discurs i el llenguatge, de manera que pugui ser entès. Posteriorment, el receptor descodifica el missatge amb les estructures de significat pròpies, que no tenen perquè ser les mateixes que les de l’emissor, moment en el qual es produeix la distorsió comunicativa.

El missatge televisiu es manifesta amb un component auditiu i altre visual. Tenint en compte que la televisió transforma un món tridimensional a dos plans de representació, cal destacar que la percepció de l’objecte com a quelcom real per part de l’espectador forma part de l’aprenentatge cultural de la nostra societat. Tal com Umberto Eco ha destacat “se ven como objetos en el mundo real porque reproducen las condiciones de percepción del receptor” (Hall, 2004, 228). Aquesta extensió dels codis perceptius fa que els signes visuals generin menys distorsions que els lingüístics. Tanmateix, el signe visual te també un component connotatiu. La seva referència contextual o la seva posició en relació amb els diversos camps de significat associatiu, condicionen la seva dimensió ideològica, convertint-lo en un signe polisèmic. Hem de ressaltar que tota societat o cultura te la tendència a imposar als seus membres la seva estructura de classificacions del món social, cultural o polític, el que s’anomena l’ordre cultural dominant, que no te perquè ser inqüestionable.

Hall identifica quatre posicions a través de les quals l’audiència por descodificar les comunicacions de masses:

·         Codi dominant o hegemònic. Es dona quan l’espectador adopta el missatge de manera literal i directa.

·         Codi professional, entès com la manera de transmetre un missatge prèviament significat de manera hegemònica, “adornat” amb les qualitats tècniques que se suposen en un professional.

·         Codi negociat. Representa una barreja d’elements adaptats a la codificació hegemònica, amb altres de confrontació, que operen amb excepcions a la regla.

·         Codi opositor, que es dona quan l’espectador entén perfectament el significat connotatiu d’un missatge, però decideix descodificar-lo de manera totalment contrària.

Bibliografia

·         Hall, Stuart. (2004). Codificación y descodificación en el lenguaje televisivo, a CIC (Cuadernos de Información y Comunicación), 2004, 9, 210-236.