“Los medios de comunicación de masas actúan como
sistema de transmisión de mensajes y símbolos para el ciudadano medio. Su
función es la de divertir, entretener e informar, así como inculcar a los
individuos los valores, creencias y códigos de comportamiento que les harán
integrarse en las estructures institucionales de la sociedad. En un mundo en el
que la riqueza está concentrada y en el que existen grandes conflictos de
intereses de clase, el cumplimiento de tal papel requiere una propaganda sistemática” (Chomsky, 1990, 21).
D’aquesta manera comença el capítol de Chomsky dedicat al
sistema propagandístic intrínsec dels mitjans de comunicació (especialment als
Estats Units). Afirma que en els països totalitaris resulta evident l’alineació
dels mitjans de comunicació amb les elits governants, i que resulta més difícil
advertir-ho en societats amb mitjans privats i sense censura oficial, sense que
això signifiqui la seva inexistència. La coartada amb la que sovint s’emmascara
aquest sistema de propaganda mediàtic, és la llibertat informativa i la independència
dels mitjans. Però, finalment, aquests sempre estan al servei de les elits
corporatives i governamentals que constitueixen un govern mundial de facto. No sense raó, se’n diu que la
informació és poder.
Chomsky dibuixa l’operativa dels mitjans d’informació més
importants, que utilitzen una sèrie de filtres per a discriminar el que és o no
d’interès públic i, per tant, el que convé o no publicar:
·
La
configuració empresarial dels mitjans de comunicació, que fa que els mitjans
amb escàs poder financer siguin esborrats o ignorats. Això fa que els missatges
estiguin orientats cap a la rendibilitat econòmica.
·
El
creixement de la publicitat, que genera l’obsessió per les audiències en el
gènere televisiu, i la conseqüent baixada de qualitat dels productes culturals.
“Las grandes empresas que se anuncian en la televisión, raramente patrocinarán
programas que aborden serias críticas a las actividades empresariales. [...]
Con el tiempo las cadenas de televisión han aprendido que estos programas no
venden.” (Chomsky, 1990, 48).
·
El subministrament
de notícies als mitjans de comunicació per part del govern o de les
institucions públiques, degudament estudiada per salvaguardar els seus interessos,
sense tenir en compte les subvencions regulars que reben els mitjans.
·
Crítiques
als continguts dels mitjans de comunicació, orquestrades pels grups de poder
polítics i econòmics, quan aquests traspassen la frontera imaginària del que es
pot i el que no es pot dir.
·
La regla de
simplificació i del enemic únic, promovent teories dels “ells contra nosaltres”
que tan bons resultats va donar durant la Guerra Freda, o més recentment en la
lluita antiterrorista. Bàsicament es tracta d’una cuirassa que protegeix els més
rics i que promou l’individualisme pro-empresarial i l’atac a l’estat del
benestar.
Amb aquests cinc filtres, moltes de les informacions dissidents
amb el sistema, queden en el camí. Tot aquest sistema crea el que Chomsky anomena
“il·lusions necessàries”, en referència a la creença popular sobre la llibertat
de premsa.
Bibliografia
·
Chomsky, Noam. (1990).
Los guardianes de la libertad. Cap.
I, Un modelo de propaganda. Pàgs.
21-80
