Teoria Culturològica

A principis dels seixanta, de la mà d’Edgar Morin, neix a França la teoria culturològica, amb la cultura de masses com a objecte d’estudi posant de manifest els elements antropològics més importants i la relació creada en ella entre el consumidor i l’objecte de consum. Veu la cultura de masses com una realitat que només pot ser analitzada des de la totalitat, és a dir com un conjunt de cultura, civilització i història. Considera que forma un sistema cultural dins de les societats contemporànies, que per la seva banda, són societats policulturals i, per tant, pot existir penetració entre tots els sistemes culturals en boga.

En la cultura de masses, el producte és clarament industrial. Això provoca conflictes, el primer d’ells la contradicció entre les necessitats d’estandardització industrials i la naturalesa individual i innovadora del consum cultural. El segon conflicte és, precisament, que al generar productes destinats a un consum massiu, s’imposa la cerca d’un denominador comú, és a dir, d’una qualitat mitjana per a un espectador mitjà, fet que Morin defineix com a sincretisme. Al homogeneïtzar els productes, es produeix un apropament entre els dos grans sectors de la cultura de masses, la informació i la ficció, que deriva en una evident contaminació mútua entre el que és real i el que és imaginari. Tots dos conflictes s’emmarquen en la recerca de l’expansió consumista, amb la conseqüència clara d’establir el mercat com a llei fonamental de la cultura de masses i al diàleg entre producció i consum com a la seva dinàmica.

L’eficàcia de la cultura de masses es mesura en la seva adequació amb les aspiracions i les necessitats existents, i a mesura que les transformacions socials incrementen o transformen aquestes necessitats, més gran és la seva difusió, convertint el consum dels seus productes en l’autorealització de la vida individual. La manera de fer-ho, avança en dues direccions oposades: d’una banda ens proporciona “dobles” en els que projectem els universos imaginaris que desitjaríem viure, i d’altra, ens porten a la imitació senyalant-nos quin és el camí cap a la felicitat. D’aquesta manera, la cultura de masses configura una societat formada per una agregació d’individus al servei del que Morin anomena “supermàquina social”.

 

Bibliografía

 

• Mauro Wolf. La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas. Barcelona, Paidós, 1994, pàgs. 112-153