És veritat el que estic veient?

Estem endinsats en l’era de la simulació. Aquesta, ja no es correspon amb un model de referència, amb una realitat, sinó que és la generació de quelcom real a partir del que no te ni origen ni realitat, en paraules de Baudrillard, de l’hiperreal. En aquest context, l’era de la simulació comença amb la liquidació de tots els referents i la seva transformació en sistemes de signes, que suplanten a la mateixa realitat.

En la societat actual, tenim un clar exemple de suplantació de la realitat, en l’espectacle televisiu del Big Brother, en el que la televisió ens transmet la convivència d’uns individus que actuen de manera que fan pensar que no existeixen les càmeres que recullen la seva vida. D’aquesta manera, la televisió conforma un referent de la realitat (una simulació) i ho transmet a les masses, que per la seva banda, ho reben com la seva pròpia realitat. Tanmateix, la simulació que ha transmès la televisió, és la interpretació que aquesta fa de la realitat i, per tant, el producte final que arriba a l’espectador escenifica una realitat simulada i inventada, és a dir, una no-realitat.

Si apliquem aquest raonament a la resta de la programació televisiva, podem deduir que si la televisió interpreta la realitat social i transmet a les masses aquest producte simulat, ens trobem amb que la realitat ha desaparegut definitivament, substituïda per la simulació.

Bibliografia

·         Baudrillard, Jean. (1978). Cultura y Simulacro. Traducció de Pedro Rovira. Barcelona, Kairós, pàgs. 5-15.

·         Centenero, Mª José – Frutos, Juan Tomás. (2004). Cultura y Simulacro, a Glosas Didácticas, nº 12.

Teoria Culturològica

A principis dels seixanta, de la mà d’Edgar Morin, neix a França la teoria culturològica, amb la cultura de masses com a objecte d’estudi posant de manifest els elements antropològics més importants i la relació creada en ella entre el consumidor i l’objecte de consum. Veu la cultura de masses com una realitat que només pot ser analitzada des de la totalitat, és a dir com un conjunt de cultura, civilització i història. Considera que forma un sistema cultural dins de les societats contemporànies, que per la seva banda, són societats policulturals i, per tant, pot existir penetració entre tots els sistemes culturals en boga.

En la cultura de masses, el producte és clarament industrial. Això provoca conflictes, el primer d’ells la contradicció entre les necessitats d’estandardització industrials i la naturalesa individual i innovadora del consum cultural. El segon conflicte és, precisament, que al generar productes destinats a un consum massiu, s’imposa la cerca d’un denominador comú, és a dir, d’una qualitat mitjana per a un espectador mitjà, fet que Morin defineix com a sincretisme. Al homogeneïtzar els productes, es produeix un apropament entre els dos grans sectors de la cultura de masses, la informació i la ficció, que deriva en una evident contaminació mútua entre el que és real i el que és imaginari. Tots dos conflictes s’emmarquen en la recerca de l’expansió consumista, amb la conseqüència clara d’establir el mercat com a llei fonamental de la cultura de masses i al diàleg entre producció i consum com a la seva dinàmica.

L’eficàcia de la cultura de masses es mesura en la seva adequació amb les aspiracions i les necessitats existents, i a mesura que les transformacions socials incrementen o transformen aquestes necessitats, més gran és la seva difusió, convertint el consum dels seus productes en l’autorealització de la vida individual. La manera de fer-ho, avança en dues direccions oposades: d’una banda ens proporciona “dobles” en els que projectem els universos imaginaris que desitjaríem viure, i d’altra, ens porten a la imitació senyalant-nos quin és el camí cap a la felicitat. D’aquesta manera, la cultura de masses configura una societat formada per una agregació d’individus al servei del que Morin anomena “supermàquina social”.

 

Bibliografía

 

• Mauro Wolf. La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas. Barcelona, Paidós, 1994, pàgs. 112-153

 

Funcionalisme i Mass Media

La teoria sociològica funcionalista, concep el sistema social en la seva globalitat com un organisme en el que les seves diverses parts, realitzen funcions d’integració i de manteniment del sistema. En aquesta teoria, la societat és analitzada com un sistema complex, que cerca el manteniment de l’equilibri, composat per subsistemes funcionals, cadascun del quals te la missió de resoldre un problema fonamental del sistema en el seu conjunt. L’equilibri el proporcionen els individus mitjançant les relacions funcionals que activen conjuntament amb els subsistemes socials. Tanmateix, tot sistema social ha de fer front a quatre problemes fonamentals i imperatius funcionals:

·         La conservació del model, mitjançant mecanismes de socialització que interioritzen en els individus els models culturals propis.

·         L’adaptació a l’ambient, tant al propi com als aliens.

·         La persecució de la finalitat, que s’assoleix quan s’aconsegueixen desenvolupar totes les tasques necessàries simultàniament.

·         La integració, que implica interrelació entre les diverses parts del sistema.

Una de les parts del sistema social (o subsistema) és el dels mitjans de comunicació, que desenvolupen la seva tasca a partir de quatre activitats fonamentals: la vigilància de l’ambient, la interpretació dels esdeveniments, la transmissió cultural i l’entreteniment. Aquesta tasca dels mitjans de comunicació pot resumir-se en les següents funcions: en relació amb la societat, proporciona la possibilitat, davant d’amenaces i perills, d’alertar als ciutadans i ofereix mecanismes per la realització d’activitats quotidianes institucionalitzades. En relació amb l’individu, atribueixen estatus i prestigi a les persones o grups que són el seu objecte d’atenció, enforteixen el prestigi cap als ciutadans que es consideren ben informats i reforcen les normes socials.

La mera presència dels mitjans de comunicació pot provocar també un seguit de disfuncions, o efectes no desitjats. Entre elles, posar en perill la mateixa estructura social, o alarmar excessivament als ciutadans davant determinades noticies, o el que es coneix com a “disfunció narcotitzant”, provocada per l’acumulació excessiva d’informacions que deriva en una acomodació dels individus. Aquesta disfunció va lligada a una funció que exerceixen els mitjans de comunicació com a part de l’estructura social i econòmica: com que depenen de grans empreses amb interessos particulars, contribueixen al manteniment del status quo, evidenciant una clara tendència al conformisme. La seva dependència econòmica possibilita també el fet que els productes de la comunicació de masses gaudeixin d’un escàs valor cultural i estètic. La crítica dels sector culturals en aquest sentit, xoca de front amb la realitat cada cop més evident de la integració entre els mitjans de comunicació de masses i els altres subsistemes socials en el terreny ideològic i econòmic.

 Bibliografía

• Mauro Wolf. La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas. Barcelona, Paidós, 1994. Pàgs. 68-77.

 

Cultura i Masses

L’origen del concepte masses, cal situar-ho en la Revolució Industrial. Fou una paraula utilitzada per fer referència a les classes senzilles, que recull el seu significat de la barreja de tres tendències socials. D’una banda, la concentració demogràfica en les ciutats industrials, que originava al mateix temps una concentració de treballadors a les fàbriques. Com a conseqüència d’aquestes dues tendències, es va desenvolupar una classe obrera organitzada, una concentració social i política. Qualsevol d’aquestes concentracions responia a la nova idea de masses. Tanmateix, el mot recollia també les característiques tradicionals que sempre s’havien atorgat a les classes senzilles, com credulitat, inconstància, gustos i costums poc refinades... D’acord amb aquests supòsits, les masses van ser vistes des d’aquest moment com una amenaça seriosa a la cultura.

Cal preguntar-se doncs, que entenem per cultura. Segons Williams, la idea de cultura és una reacció general a un canvi general i fonamental en les condicions de la nostra vida en comú. Dit d’una altra manera, la relació entre cultura i societat pren diverses configuracions en societats i períodes històrics determinats.

Amb la creació de la idea de masses, i a partir de les noves tecnologies de la comunicació, el concepte de cultura es va fragmentar donant lloc a una configuració en la qual trobem una cultura superior i una cultura de masses. El desenvolupament de les noves tècniques comunicatives, dona com a resultat un creixement del que Williams anomena transmissió múltiple. La intenció d’aquesta transmissió és el que determina el destinatari del producte. Veiem: La concepció de les persones com a masses, no neix de la incapacitat per a conèixer-les, sinó del fet de interpretar-les com una fórmula, de la mateixa manera que a l’ésser racional i interessat en experiències comuns, li correspon una altra fórmula. Si el nostre objectiu és l’art, l’educació, la transmissió de coneixement o d’opinions la interpretació es plantejarà en termes de l’ésser racional, és a dir, el que es considera cultura superior. Si, per contra, el nostre objectiu és convèncer a una gran quantitat de persones que actuïn, sentin, pensin o coneixien d’una manera determinada, utilitzarem la fórmula adreçada a les masses, és a dir, la cultura de masses.

 

Bibliografia

·         Williams, Raymond. (1958). Cultura y Sociedad. 1780-1950. De Coleridge a Orwell. pp. 245-275.

Cultura de Masses

“La cultura de masas es la anticultura”.

Aquesta contundent afirmació, és obra d’Umberto Eco (donant veu als apocalíptics) en la introducció del seu llibre Apocalíptics i integrats (Bompiani, 1964). En ell, l’autor piemontès fa un estudi sobre la cultura popular i els mitjans de comunicació, des de dos punts de vista oposats davant la cultura de masses:

·         Apocalíptics, amb una visió pessimista des de qualsevol enfocament, ja sigui conservador o progressista. Afirmen que quan la presència de les masses en la vida social és el fenomen més evident d’un context històric, la cultura de masses es transforma en un signe de caiguda irrecuperable davant la qual l’home culte no pot expressar-se més que en termes apocalíptics. La frase que encapçala aquest post defineix perfectament aquest punt de vista.

·         Integrats, que celebren la tasca de la televisió, els diaris, la ràdio o el cinema de posar a l’abast de tothom els bens culturals, sense plantejar-se la procedència d’aquesta cultura.

Veiem a continuació alguna de les crítiques que es fan a la cultura de masses:

·         Va dirigida a un públic heterogeni i, per tant, evita les propostes originals.

·         Al difondre una cultura homogènia, destrueix les característiques culturals pròpies de cada grup ètnic.

·         Reafirma el gust existent sense promoure renovacions en la sensibilitat.

·         Està sotmesa a la llei de la oferta i la demanda.

·         Inclús quan es difonen productes culturals superiors, aquests es presenten de manera que no representin un esforç interpretatiu per part dels receptors, fins i tot a un nivell similar al de altres productes d’entreteniment.

·         Genera una visió passiva i acrítica del món.

·         Projecta els seus productes cap a una atenció superficial.

·         Imposa símbols i mites universals.

·         És l’instrument educatiu típic de societats paternalistes, superficialment individualistes.

·         Aparentment, ofereix els productes de la cultura superior, però els buida de la ideologia i la crítica originals.

Tanmateix, també trobem proposicions en defensa de la cultura de masses:

·         Neix de societats en les que les masses participen en igualtat de drets en la vida pública, el consum o en les comunicacions.

·         L’aparició de la cultura de masses no ha representat la desaparició d’una suposada cultura superior; simplement ha facilitat l’accés de les masses a aquesta cultura que abans restava fora del seu abast.

·         La proliferació de productes d’entreteniment de baix contingut cultural, no s’ha de veure com un signe de decadència dels costums, sinó com una continuació dels gustos ancestrals de les masses.

·         La homogeneïtzació del gust contribueix a eliminar diferències socials.

Independentment del punt de vista en el que ens alineem, el veritable problema de la cultura de masses és que en l’actualitat està dirigida per grups econòmics amb afany de lucre i realitzada per executius que prioritzen el producte amb millor sortida, deixant de banda als homes de la cultura en la seva producció. Cal una intervenció activa de les comunitats culturals en el món de les comunicacions de masses. El silenci, no és protesta, sinó complicitat.

 

Bibliografia

·         Eco, Umberto. (1965). Apocalípticos e integrados. Barcelona: Lumen, pp. 11-78