És veritat el que estic veient?

Estem endinsats en l’era de la simulació. Aquesta, ja no es correspon amb un model de referència, amb una realitat, sinó que és la generació de quelcom real a partir del que no te ni origen ni realitat, en paraules de Baudrillard, de l’hiperreal. En aquest context, l’era de la simulació comença amb la liquidació de tots els referents i la seva transformació en sistemes de signes, que suplanten a la mateixa realitat.

En la societat actual, tenim un clar exemple de suplantació de la realitat, en l’espectacle televisiu del Big Brother, en el que la televisió ens transmet la convivència d’uns individus que actuen de manera que fan pensar que no existeixen les càmeres que recullen la seva vida. D’aquesta manera, la televisió conforma un referent de la realitat (una simulació) i ho transmet a les masses, que per la seva banda, ho reben com la seva pròpia realitat. Tanmateix, la simulació que ha transmès la televisió, és la interpretació que aquesta fa de la realitat i, per tant, el producte final que arriba a l’espectador escenifica una realitat simulada i inventada, és a dir, una no-realitat.

Si apliquem aquest raonament a la resta de la programació televisiva, podem deduir que si la televisió interpreta la realitat social i transmet a les masses aquest producte simulat, ens trobem amb que la realitat ha desaparegut definitivament, substituïda per la simulació.

Bibliografia

·         Baudrillard, Jean. (1978). Cultura y Simulacro. Traducció de Pedro Rovira. Barcelona, Kairós, pàgs. 5-15.

·         Centenero, Mª José – Frutos, Juan Tomás. (2004). Cultura y Simulacro, a Glosas Didácticas, nº 12.